NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA, Johannes Vermeer 1657-1659
Per la finestra de la cambra, tènuement, entren les primeres llums de l’albada.
La Isabel no ha pogut aclucar els ulls en tota la nit. Sap que la Marta, la seva donzella, si te noticies li farà saber al instant, però ha estat esperant tota la nit i ara que comença a despuntar el dia, les esperances son cada cop més minses.
L’angoixa la supera i es lleva molt abans del que és costum, i es vesteix silenciosament per tal de que la Marta no la sentí. Avui no vol que l’ajudi, vol estar sola esperant les noticies.
Passa l’estona entre el llit mirant el sostre, i la finestra esperant el missatger.
Tot d’una la Marta entra a la cambra, amb una plata plena de fruita que llença de qualsevol manera sobre el llit i li lliura la carta.
- Gràcies Marta, ara deixa’m sola.
- Però... Senyora Isabel...
- Si us plau.
La Marta abaixa el cap i dona mitja volta, malgrat no vol deixar-la sola, marxa amb l’angoixa del que sap que tot es juga a una carta, i mai millor dit. La carta que acaba d’entregar a la seva senyora, pot canviar–li la vida per sempre.
La Isabel, amb el cor bategant-li amb tanta força que per un instant pensa que li sortirà per la boca, s’ espera que la Marta tanqui la porta, i és llavors quan s’acosta a la finestra i obra la carta que ha estat esperat tota la nit.
La llegeix lentament, i quan arriba al final, la torna a llegir. Llavors, tanca els ulls i respira profundament, deixant anar en aquest sospir tota l’angoixa acumulada en els últims dos dies. Alhora sent un frec al seu darrera, i al tombar-se veu la figura de la Marta que s’ha quedat rere la cortina, mirant-la amb ulls expectants.
La Isabel la mira i li somriu mentre una llàgrima rellisca per la seva galta rosada.
No cal cap mot, la Marta sap a l’instant que tot ha anat bé, el petit Guillem està fora de perill.
Apa, que ens deixes amb la intriga, eh?
ResponEliminaA veure si em passarà com amb la d'en Xexu que m'han vingut ganes de seguir-la... una història ben explicada i ben començada, però vols dir que no haries d0escriure'n una continuació?
Eeeeei... i què deia la cartaaa? :-))
ResponEliminaEn tot cas, sembla que acaba bé, no? ;-)
Com ens feu patir, mare meva!! :-)
I què, i què...?? No es pot acabar aquí, no? És el que diu la Carme, com a principi d'història està molt bé... però en volem més, i ara QUÈ!!
ResponEliminaBé, bé, ja ho intentaré... hehehe. A veure si m'inspiro!
ResponEliminaUn relat boníssim que et deixa amb l' alè contingut fins el final! molt bo...mereix segona part!
ResponEliminaI que diu la carta??????????????
ResponEliminaAiiiiii, que ens deixaràs amb l'intriga???
Gràcies per l'avís, Anna! ha estat un plaer venir a llegir a quest final!
ResponEliminaEl petit Guillem fora de perill, quin descans! Imagino que fos el meu petit Guillem, quin patir, mare meva!
Hehehe... Ja vaig que va fallar el "COPIAR i ENGANXAR" :-DD
ResponEliminaJo també estic contenta de veure un final tan maco ;-)))
JA,JA,JA,JA....
ResponEliminaAixò d'escriure tan tard, te els seus unconvenients. Tant dir-me que us deixava tant intrigats, ara m'he mirat el relay i li faltaven dues frases!!!!!!
PERDONEU!!!
Si Albanta, està clar que va fallar!
ResponEliminaMolt emotiu aquest relat i amés , acaba bé. M'ha agradat!
ResponEliminaBéee, bé.... ja dormiré més tranquil·la. Estava patint per l'Isabel!!
ResponEliminaOstres tu! Com m'esteu fent patir amb els sofriments de la pobra noia de la carta!
ResponEliminaM'ha agradat!
Això ja és una altra cosa. Bé, estan bé els relats que queden en suspens, però aquest cop hem pogut saber quin era el motiu de tanta angoixa. I al final, final feliç, millor, oi?
ResponEliminaQuan he arribat la carta era esperançadora aixi que m´he estalviat l´intriga i l´ai al cor.
ResponEliminaM´agraden els finals feliços. Bon diumenge!
Un bon relat, amb aquest somriure esperançador.
ResponEliminaAl arribar tard m'he perdut l'ensurt del descuit...però a la fi i al cap bon relat...intriga fins al final
ResponEliminaM'ha agradat el gir final. Semblava que esperés una carta d'amor (de fet, també ho era). Vaig a dormir, que demà el majordom em puja a primera hora la safata amb els emails.
ResponEliminaaquesta és "la meva" ullassos!!!
ResponEliminaUn relat... de somriures (ara anava a afegir "i llàgrimes"... però em sembla que això ja te copyright! ;¬P)
Una bosseta de petons dolcíssims, carinyo
:¬)****
Ei, t'acabo de trobar a casa l'Albanta. Contenta de veure't de nou. Ara mateix t'enllaço!
ResponEliminaUn petó ben fort!
Quanta emoció... Molt bon relat! :-)
ResponEliminaM'ha agradat.
ResponElimina