Imagino con ha de ser, intentar ser feliç, mijançant acumular bens, coses....
Potser si que hi ha un instant brevissim en el que potser, sembla que, si.... que ho han aconsseguit....
Quina pèrdua de temps!"!!
Quina decepció!!!
Em fa sentir fins i tot un xic de vèrtig....
En realitat es redueix a les petites coses, a gaudir de cada instant, a ser tu, a dirigir totes i cadasquna de les teves energies en VOLER ser feliç.
És tant senzill...... tant simple....
Gràcies per haver-me concedit el do de saber ser feliç amb tant poca cosa!!!!!
Està clar que els béns materials no et fan feliç, et fan content i satisfet durant un temps, et faciliten les coses i et fan sentir bé. Però la felicitat s'aconsegueix per altres vies, amb coses molt petites, però molt més importants. No em sento capaç de declarar-me com tu, ni de veure-ho tan fàcil. Això va a persones. Si tu pots ser-ho i saps canalitzar la teva força cap on toca, ets sortosa. No ho perdis mai.
ResponEliminaXexu, tens molta raó,reconec que tinc moltíssima sort!!!!!
EliminaPerò de tota manera, penso que si ho analizem, en realitat és fàcil, pero tenim una estranya tendencia a complicar-nos les coses, i és llavors, quan deixa de ser senzill.
Petonets!!!
Jo com en XeXu, trobo que tens tota la raó, del món, tota, tota, però no sempre és tan senzill ni tan fàcil, al menys no pas per tothom. Que no perdis mai aquesta facilitat per ser feliç, bonica.
ResponEliminaDemà dia 8, si vols venir a buscar quin és el teu Si fossis al meu blog, hi estàs convidada... hi ets i espero que t'hi reconeguis.
Petonassos
Carme si, que és veritat, però com li dic al Xexu, no trobes que som nosaltres mateixos els que ens compliquem les coses?
ResponEliminaQuan no esperes res, no imagines un demà, no et quedes anclat al ahir, si no que et limites a viure l'instant, tot es torna senzill....
Ni ho dubtis que demà m'aniré a buscar a casa teva.
petonets preciosa!!!
Quin post! Saviesa pura!
ResponEliminaLa setmana passada vaig sentir tristesa escoltant els meus nens de catequesi (11-12 anys) una es lamentava que el seu mòbil era un fàstic (té accés a Internet i tot) i volia un (no recordo el nom) com el que tenia un altre... a més, deia que la seva tablet no era massa bona i un que si el seu portàtil...
O sigui, una mateixa criatura tenia portàtil, tablet i un bon mòbil, no estava contenta perquè no tenia (no sé què és... és que igual dic una burrada... Un Ipad o un Ipod... hehehe... mai els he distingit...)
Tan de bo hi hagués més persones que pensessin com tu i que ho poguessin explicar als infants!!
Ja tens raó, aquesta era tecnológica acabarà passant-nos una factura ben alta!!! Hi ha d'haver una manera més fácil d'ensenyar als infants a ser feliços... Petonets bonica!
ResponElimina