UN LLARG CAMÍ....

Estic al final d’un llarg camí.

He estat guarint l’ànima de tant dolor, i tantes mancances…

No ha estat gens fàcil, i sento que ja estic arribant al final.

Per una banda em sento feliç d’haver-ho aconseguit, ja que com ja he dit, no ha estat gens, gens fàcil.

I ara sento que per poder acabar, necessito allunyar-me, no necessariament estar sola, però si allunyar-me de totes les persones que m’han acompanyat en aquesta lluita. No se explicar molt bé que és el que em fa sentir-me així, però és com ho sento.

Qui va ser el que va dir que l’ànima és una part nostre que està fora, a part, i a la vegada dins… Crec que no és així, si alguna cosa està i estarà és l’ànima, l’essència.

Tota la resta un dia deixarà de ser, i l’ànima, l’essència seguirà aquí. Per tant no hi ha res més important que sentir que la teva essència està forta i sana.  

En això he estat treballant l’últim any i mig, i estic feliç de quasi haver-ho aconseguit.

Sobretot estic feliç d’haver aprés que hi ha una altre manera de viure, de sentir, de respirar, d’estimar….  Sense deixar-hi la pell. 

Es pot ser bo sense deixar d’estimar-te a tu mateix, es poden fer coses pels altres, estimar-los sense oblidar-te de les teves necessitats.

Estic contenta, estic serena, sento la pau dintre meu, sento que estic preparada per VIURE, amb majúscules.

La meva essència no ha canviat, la meva ànima és neta i sana i jo soc millor persona perquè m’estimo més que abans.

Espero poder acabar el petit tram que encara em falta i renéixer de nou com un esser de llum, com el que he estat sempre sense saber-ho.

SOMRIC, PER QUE SENTO QUE LA VIDA AVUI EM SOMRIU.