NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA, Johannes Vermeer 1657-1659
Per la finestra de la cambra, tènuement, entren les primeres llums de l’albada.
La Isabel no ha pogut aclucar els ulls en tota la nit. Sap que la Marta, la seva donzella, si te noticies li farà saber al instant, però ha estat esperant tota la nit i ara que comença a despuntar el dia, les esperances son cada cop més minses.
L’angoixa la supera i es lleva molt abans del que és costum, i es vesteix silenciosament per tal de que la Marta no la sentí. Avui no vol que l’ajudi, vol estar sola esperant les noticies.
Passa l’estona entre el llit mirant el sostre, i la finestra esperant el missatger.
Tot d’una la Marta entra a la cambra, amb una plata plena de fruita que llença de qualsevol manera sobre el llit i li lliura la carta.
- Gràcies Marta, ara deixa’m sola.
- Però... Senyora Isabel...
- Si us plau.
La Marta abaixa el cap i dona mitja volta, malgrat no vol deixar-la sola, marxa amb l’angoixa del que sap que tot es juga a una carta, i mai millor dit. La carta que acaba d’entregar a la seva senyora, pot canviar–li la vida per sempre.
La Isabel, amb el cor bategant-li amb tanta força que per un instant pensa que li sortirà per la boca, s’ espera que la Marta tanqui la porta, i és llavors quan s’acosta a la finestra i obra la carta que ha estat esperat tota la nit.
La llegeix lentament, i quan arriba al final, la torna a llegir. Llavors, tanca els ulls i respira profundament, deixant anar en aquest sospir tota l’angoixa acumulada en els últims dos dies. Alhora sent un frec al seu darrera, i al tombar-se veu la figura de la Marta que s’ha quedat rere la cortina, mirant-la amb ulls expectants.
La Isabel la mira i li somriu mentre una llàgrima rellisca per la seva galta rosada.
No cal cap mot, la Marta sap a l’instant que tot ha anat bé, el petit Guillem està fora de perill.
